Diego Guirao. Sense títol

Diego Guirao va morir el gener de 2024 sense saber que havia estat seleccionat per una exposició a Ca l’Arenas – Museu de Mataró, municipi on va néixer 1956. Forçosament el projecte ha agafat un caire d’homenatge, no de dol sinó de celebració d’una vida dedicada a l’art.

Al capdavant de la mostra s’hi han posat Sílvia Aguilera Guirao, la seva neboda i la persona a qui va confiar la conservació i la difusió del seu llegat, i Verònica Aguilera Carrasco, artista amb l’encàrrec de comissariar aquest recorregut per les últimes dues dècades del treball del creador mataroní. Verònica, cosina de Sílvia, va quedar amarada de les confidències sobre la raó de ser, l’ofici, l’experiència i el context de l’art que li feu Diego Guirao, un diàleg que ha volgut que pervisqués a les sales del museu a través d’una petita presència de la seva pròpia obra.

Més enllà d’agrupar un conjunt divers de pintures i escultures, l’exposició vol reivindicar una trajectòria sòlida i coherent de la qual el públic no sempre n’ha pogut fer seguiment. L’univers creatiu de Diego Guirao té múltiples capes i un fort substrat de vicissituds vitals. La seva obra neix d’un acte rebel contra les coses de la vida que creia que no eren tal com havien de ser. Tenia clar que el seu paper com a artista era de servidor de la societat. Els artistes transmeten des de la seva personalitat inquietuds que en molts casos són les mateixes que té la pròpia societat. Però aquest rol és, en general, tremendament incomprès, com sovint també ho és l’art contemporani, la lectura del qual exigeix una part de nosaltres.

El seu pinzell va demostrar que podia explicar el seu temps i li va indicar el camí per fer una escultura que no distingeix el dins del fora i que genera un joc de miralls entre l’art i la natura. Va treballar sense descans, no sempre amb prou suports, i aquesta és probablement la força del seu art: que no es va aturar.